Charles Bukowski (Hank Chinasky)

Todo.

Los muertos no necesitan
aspirina o
tristeza
supongo.

pero quizas necesitan
lluvia.
zapatos no
pero un lugar donde
caminar.

cigarrillos no,
nos dicen,
pero un lugar donde
arder.

O nos dicen:
Espacio y un lugar para
volar,
da
igual.

los muertos no me
necesitan.

ni los
vivos.

pero quizas los muertos se necesitan
unos a
otros.

En realidad, quizas necesitan
todo lo que nosotros
necesitamos

y
necesitamos tanto
Si solo supieramos
que
es.

probablemente
es
todo

y probablemente
todos nosotros moriremos
tratando de
conseguirlo

o moriremos

porque no
lo
conseguimos.

Espero que
cuando yo este muerto
comprendais

que consegui
tanto
como
pude.

"Encuentro con el famoso poeta", por Charles Bukowski
Traduccion de Sergi Puertas
De "You Get So Alone At Times That It Just Makes Sense."

Aquesta és una mostra del que l'escriptor nordamericà Charles Bukowski, o Hank Chinasky, és capaç de fer; dir veritats com a punys, autodestruint-se, o destruint el que l'envolta. Literatura qu no deixa indiferent ningú i que quan ta mare et veu amb un llibre d'aquest home entre les mans et diu: "no em fa cap gràcia que llisques eixes coses".

I no ho lliges per a que faça gràcia precisament, ajuda al pensament crític i a saber quin és el teu lloc al món i si en algun moment has tingut algun somni bastant inalcançable, no et preocupes............... Bukowsky t'ajudarà a entendre que no el pots fer realitat.

Recomane qualsevol llibre de la seua bibliografia, ja siga de poemes o de prosa, de totes maneres no espereu trobar-vos amb "El Principito"...

Salut a totes i tots.

Jordi...

Crec que s'entén perfectament...

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpaso en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar. "Rayuela" (Capítulo 68).

M'encanta aquest text i és el que respón a la màxima "no és el que dius sinó com ho dius".

Si teniu temps doneu-li una ullada a aquest vídeo, prou relacionat amb el text, i em sembla que és una obra molt ben pensada i ben creada en totes les seues dimensions, veu, text, música, producció... ja em direu que us ha semblat...

http://www.youtube.com/watch?v=vNTRZ31VgiM

Salut a totes i tots...

Lluny... o prop?

Ja no és el mateix.

El senyor "aplegue per l'horitzó caminant de manera diferent llevant-me els cascos per a que ningú puga dir-me res abans no me n'adone i quan aplegue amb tots al semicercle comente la jugada d'anit o de fa poc minuts". Ja no està prop, ja fa temps, però comença a notar-se.

Ja no és el mateix.

El senyor "sembla que no em cuide el cabell però realment estic més atent a ell que al que m'envolta" està lluny, fora de casa. En casa d'uns altres, o no tan "altres". Se'l troba a faltar.

Ja no és el mateix.

El senyor "anem al Benaca de botellón i a vore qui em supera imitant a una puta violada envoltada de vòmit" ja no beu amb nosaltres, segur que beu (menys, per supost) però no amb nosaltres.

Ja no és el mateix.

El senyor "estic convençut que fer un grup de comunicació amb vosaltres 2 seria una cosa gran i que tindria éxit" està una mica a les afores d'aquest projecte, agafant experiència per a quan torne poder aplicar-la, però el que érem un trio a l'altura del tricicle, hem hagut de convertir-se en un ventríloc i la seua titella alternant-se els papers.

Ara no és el mateix.

El senyor "no soporte que hi haja silenci quan hi ha més de dos persones, o més d'una al meu voltant" ens ha deixat ara segons sense paraules, minuts, que a vegades semblen hores, díes...

Encara que sempre serà el mateix.

Perquè senyors "que bon rotllo haver conegut un tio així, tan especial que és impossible que canvie" no hi ha massa.

I jo espere trobar-me amb el Macone de sempre.

Dedicat a tu, amb molta humiltat, i més estima.