viernes, 18 de abril de 2008

1962...



Los dedos se tocaban a través de las ventanas del vagón, los dedos de los que se van con los dedos de los que se quedan. El tren estaba ya en marcha mientras su mujer y sus 2 hijos, con la respiración entrecortada, intentaban seguir el ritmo del convoy sin dejar de mirar las pupilas húmedas de su padre.

Se marchaba. ¿Cuándo volverá? Preguntaban los niños, ansiosos de respuestas maternas.
- No lo sé amores – les dijo su madre, con la mirada clavada en el humo de la locomotora que desaparecía en el horizonte.
- Pero seguro que cuando vuelva estará mucho mejor que ahora- acabó la frase intentando que ésta sirviera también para tranquilizarse ella misma.

Mientras madre, hijo e hija se quedaban de pie en el andén, esperando no seque, a que sucediera algo que ni ellos sabían, a que las cosas cambiaran en cuestión de segundos y que su padre volviera a estar a su lado, Roberto, sentado en el último vagón del tren, rodeado de personas que le eran igualmente extrañas como él a los demás, intentaba sentirse ceca de los suyos sacando algunas prendas que le habían dado para que viéndolas sintiera el calor, el amor y la proximidad de su familia por muy lejos que se fuera.

Entre sus dedos sostenía frágilmente el pañuelo blanco con las iniciales grabadas que su mujer le había dado para que cuando se sintiese solo lo oliera y así recordarla, y que supiera que nunca lo dejaría de querer. Buscando en su bolsa sacó una horquilla del pelo de su hija, era muy bonita, tenía forma de mariposa y su color rosado le recordaba mucho a su hijita, de mejillas del mismo color y cara sonriente. Apretó la horquilla contra su pecho mientras con la otra mano sostenía la goma de borrar que su hijo le había dado con la siguiente recomendación: “para que si te ocurre algo malo lo puedas borrar enseguida”. En un principio Juan, su hijo, quería darle unos calcetines para que no pasara frío, pero Roberto, como padre preocupado y atento le dijo que no, que los usara él para superar las frías noches que en diciembre helaban hasta las plantas de los pies allá en la zona de donde ellos venían. Así que le pidió la goma de borrar: “para que en el colegio no tengas que borrar nada y todo te salga perfecto”, le dijo a su hijo esa misma mañana.

Con todos estos objetos sobre las rodillas Roberto se sentía feliz al mismo tiempo que desgraciado; sabía que tenía el apoyo y el cariño de los suyos, pero el tren no detenía su viaje y cada vez se encontraba más lejos de casa.


------------------------------------------------------------------------------------


Història-Guió per a un còmic conjunt que algun dia durem a terme el dibuixant Pau Valls (pauvalls.blogspot.com) i un servidor (llevaml@).

jueves, 10 de abril de 2008

Serà culpa meua?

Capítol 1. Sempre passa el mateix...

- Saps per què eres tan simpàtic?- digué sense haver acabat la frase - O almenys saps per què et fas el simpàtic? – continuava sense haver acabat la frase.- Perquè eres un infeliç, un malfeiner i un perdedor, i...- vaig intentar frenar el seu discurs amb un moviment de mà amb el dit índex alçat, però fou impossible.
- Veste’n a la merda! – ara sí que havia acabat la frase. La frase, el bon ambient i la relació de 2 setmanes que havia començat amb aquesta persona. S’alçà de la cadira pegà mitja volta i sortí corrent mentre el soroll dels seus tacons competia amb els batecs del meu cor.

M’havia deixat allí sol, al restaurant, i no és el que més em dolia, si no que davant meu, a la taula, hi havia una font de marisc, una ampolla de vi blanc no massa barat, i el cambrer venia per l’altra punta de la sala amb un “Juve y Camps” dintre d’una cubitera. Vaig sentir com la part esquerra del meu pit s’estremeia. No era el cor no, era la cartera...

Vaig deixar la targeta de crèdit damunt la taula amb el número secret escrit en una servilleta, no m’importava. No tenia prou diners en el compte per pagar aquell sopar tan luxós, o almenys amb presència luxosa, i segurament mai més en tindria, així que em donava igual la targeta, els diners, la xica que m’havia abandonat, tot...

Sortint per la porta del restaurant unes gotes de pluja em van frenar el pas, em vaig quedar sota la teulada de la porta, vaig encendre una cigarreta i encara no m’havia tragat el fum, la part dreta del meu cervell em va dir: “vas a preocupar-te ara per la pluja?”. Vaig moure el cap d’esquerra a dreta lentament i tirant el fum de la primera calada comencí a caminar sota una pluja fina, però que ho calava tot.

On anava? No ho sé, però almenys anava...




Capítol 2. El fetge: ara, amic...

- Si no tienes que tomarte nada ya puedes ir levantando el culo del taburete. Que n’és d’agradable el tracte humà dels bars nocturns.
- Un rom “Negrita” amb Coca-Cola light per favor. És el primer que se’m va ocórrer, ho vaig dir sense pensar, 10 segons després estava penedint-me de la meua decisió.
Quan ja tenia la copa servida la vaig agafar amb la mà dreta i la vaig inspeccionar de dalt avall, de sobte recordí que no tenia diners, així que dirigint-me al barman: “perdoni, es que no porte diners...” intentava que fóra compassiu i deixara emborratxar-me gratuïtament, però no la seva resposta em va fer abandonar el bar: “no pasa nada hombre, si vienes aquí, te pones de rodillas y me la chupas está todo olvidado, si no, pírate de aquí ya.”

Mentre abandonava aquell merder de local vaig sentir com el cambrer, si es que es podia anomenar així, deia entre dents: “Y encima me habla en valenciano el muy jilipollas...”

Necessitava una copa, i quasi més que la copa, necessitava trobar algun motiu que la justificara, així de prompte podia tindre’n dos de ben importants; m’havia deixat la dona amb la que més temps he compartit la meua vida, dues setmanes crec, i m’havia quedat sense un clau per culpa de pagar un sopar que mai es va produir perquè la dona amb que més temps havia compartit em va abandonar entre insults. De tota manera cap de les dues raons em semblaven suficientment fortes com per a beure. Així que pensí; “doncs he de beure perquè sí”.

L’únic problema era trobar alcohol de bades.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Principi d'un intent d'un relat llarg... ja vorem que ix...

Salut:

Jordi...