domingo, 12 de octubre de 2008

Principi...


Entraven les primeres clarors del dia per la finestra mig oberta, la cortina es menejava sinuosa seguint el ritme que la brisa matutina li marcava. En aquella habitació es respirava pau, tranquil•litat i felicitat. Les parets d’aquella cambra eren les úniques espectadores privilegiades d’aquell moment de calma i benestar.

Sobre el llit que es situava justament sota la finestra per la que el sol entrava tímidament, estaven ells dos. Dos cossos relaxats descansaven plàcidament sobre uns llençols que havien estat testimoni d’una nit que cap protagonista d’aquesta història oblidarà.

Ell encara no s’ho creia, es girava cap a la seua esquerra i allí estava ella, dormint, amb els ullets tancats, les galtes rosades i una respiració tranquil•la i pausada. Ell no s’avorria de mirar-la, és més, passaven els minuts i sentia que podia passar-se tota la vida mirant-la, gitat al seu costat sense fer res més que mirar-la, observar-la detingudament per descobrir a cada segon perquè era tan feliç amb ella, perquè la trobava tan bonica i perquè volia que aquell moment es perpetués en el temps.

Desitjava que els minuts es convertiren en hores, però havia d’anar-se’n, l’obligació laboral li recordava que havia d’anar a la feina. De tota manera no volia que aquell dia li augmentaren el sou, no anhelava tindre el seu plat preferit en el menjador de la feina, no volia que el seu cap li fes l’ullet al passar pel seu costat, no volia cap mena de favor a l’oficina, no esperava tindre converses entretingudes amb els companys, no. Tan sols demanava que al tornar, ella encara estigués allí. Dormida o no, però que ella encara estigués allí...

Promet alguna vegada acabar alguna història...

domingo, 5 de octubre de 2008

Des de l'estranger...


M'agrada anar-me'n de casa i deixar allà la meua família, m'agrada anar-me'n lluny i deixar els meus amics allà d'on vinc, m'agrada deixar la meua vida, la meua casa, les meues costums i emprendre un viatge sol, lluny de la meua llar, dels meus, d'allò meu i nostre...

M'agrada estar separat de les persones amb les que he compartit tantes coses, de les coses que he compartit amb tantes persones...

I sí, ja sé que aquest text té un final previsible, i no us privaré d'acertar-lo abans de llegir-lo, però segueix aixi:

M'agrada anar-me'n perquè sé que tornaré.

M'agrada anar-me'n perquè sé que quan torne la meua família estarà esperant-me en els braços oberts. Sé que els meus amics em rebran de la millor de les maneres. Sé que les meues coses, els meus llocs, la meua gent, les meues olors, els meus colors continuaran estant ahí, sempre ahí, sense que jo els oblide ni ells m'obliden a mi...

M'agrada anar-me'n perquè tinc un lloc on anar però perque sé cert que tinc un lloc on tornar...

Ara m'agradaria pensar una mica en tots aquells que van a algun lloc i no tenen on tornar, o ni tan sols saben si tornaran...

M'agrada anar-me'n perquè sé que tinc un lloc on tornar...

(Des de l'exili madrileny a totes les persones que heu fet que siga el que sóc ara... i seré...)