lunes, 25 de enero de 2010

Y en la terraza del ático...


El sol se estaba escondiendo detrás de los edificios altos, y en la terraza del ático del número 56 de la calle La Encina, unas plantas recibían los cuidados necesarios de mano de su dueño. “Tierra, agua y amor son las tres cosas necesarias para el correcto crecimiento y cuidado de las plantas.” Pensaba Martín mientras regaba las plantas de su terraza.

Martín, profesor de educación especial en un colegio bilingüe de la madrileña colonia de La Esperanza, ejercía esta profesión como si ésta se hubiera creado apropósito para él. Martín tenía una sensibilidad asombrosa, todo en cuanto realizaba en su vida lo cuidaba, lo mimaba y lo quería hasta tal punto que rozaba una forma de admiración patológica.

Su profesión lo era todo para él. Le encantaba entrar a las 9 de la mañana por la puerta de la clase y pasar horas y horas con sus alumnos. Le encantaba la música, y esto lo ponía en práctica todos los días con sus niños; repartía instrumentos musicales, que iban desde un simple tambor con una baqueta para marcar el ritmo, hasta una flauta dulce de la que se intentaba sacar una agradable melodía, dependiendo de las capacidades de cada uno de los chicos y chicas de la clase, los cuales recibían cada día a Martín y a sus instrumentos con unas ganas tremendas para empezar a tocar, porque les resultaba muy mágico escuchar que lo que estaban haciendo con aquellos artilugios, se convertía en una melodía.

Tanta pasión sentía Martín por la música que hasta les había puesto nombre de notas musicales a las plantas de su terraza. Pero no aleatoriamente, no. Martín dejaba muy pocas cosas al azahar. En la terraza de su pequeño ático sólo había siete clases diferentes de plantas, pero contaba con más de diez ejemplares de cada una de ellas, lo que hacía convertir su terraza en unos veinte metros cuadrados de flora. Aproximadamente unas cien plantas vivían y decoraban conjuntamente.

Los nombres a las plantas eran elegidos muy concienzudamente; la nota DO es la primera en la escalera, es una nota firme, segura de sí misma, suena a grandeza: DO.
A ninguna planta mejor que a la Colocasia le sienta esta nota. El DO casa perfectamente con esta Arum Colocasia, de hojas inmensas, tallo recto y firme y tan importante en sus países de origen orientales por el hecho que sus raíces tuberculares se usan para la alimentación. Una planta de estas características no podía recibir otro nombre que no fuera el de la primera y más grave de las notas.
Otra de las plantas que decoraba su particular Amazonas era la Mirabilis Jalapa, más conocida como Don Pedro, una planta que podía vivir en cualquier estación del año, de verdes hojas y de flores fragantes. Es una planta muy completa y por esta razón, debía ocupar el segundo lugar en el ranking particular de Martín. Y fue bautizada con el nombre de RE.

La nota MI le sonaba a Martín como suya, como “mía”, y él se consideraba una persona delicada, preocupada por su aspecto, que se cuidaba y que cuidaba a lo demás. Una persona muy suya que apreciaba la belleza y la consideraba pilar inamovible de este mundo. Una planta que reuniera todas estas cualidades que él defendía no podía ser otra que la Alegría. Y no sólo por su nombre, sino por sus cualidades florales también. La Impatiens, como se le denomina científicamente, es una planta que puede tener flor durante todo el año, fenómeno que hace muy feliz a Martín, tan amante de la belleza, y no contenta con mostrar sus flores durante todo el año, la Alegria dispone de hatsa tres colores en sus flores. El blanco, el azul y el amarillo convierten en esta planta en una de las preferidas por Martín.

El nombre FA, que a Martín le denotaba fragancia, gracias entre otras cosas al mítico anuncio del gel de ducha, que él usa y que le encanta como huele, no podía merecerlo ninguna planta más que la Hierba Luisa, conocida entre los expertos de la botánica como la Lippia Citriodora. Esta planta es un arbusto aromático de hojas pequeñas y tallos finos y largos, y que Martín usaba para ponerla en pequeñas bolsitas para que los dos baños de su casa olieran de una manera natural y agradable. Cada vez que salía al jardín para regar, para transplantar o simplemente para admirar la bonita muestra de naturaleza que poseía, no podía evitar pasar suavemente la palma de la mano por las hojas de la Hierba Luisa y olerse la mano de cuanto en cuanto. Le encantaba.

-----------------------------------------------------------

Continuará...

lunes, 31 de agosto de 2009

Una altra inacabada...

Capítol 1: Al Cafè Dénia.

Mentre tamborinejava impacient els dits damunt de la taula de marbre esperant que aplegaren les persones amb les que havia quedat, Rafel Molina s’entretenia mirant la cafeteria on es trobava.

Es tractava d’una cafeteria decorada amb molt de gust. Tenia el sostre alt, amb unes bigues grosses de fusta obscura que el travessaven de costat a costat, les parets estaven lluïdes i pintades d’un color os que li donava un aspecte rústic al local. El sòl era de pissarra, fet amb plaques ben amples i gruixudes que et feien gaudir d’una agradable sensació de seguretat quan caminaves per damunt. Era com si mai no podries caure més a sota d’aquell pis de pissarra.

Les taules eren de marbre dur, fresc i net, amb les potes de ferro colat imitant la forma de plantes que sortien del terra per a subjectar la pedra de marbre, cada taula d’aquell local podria pesar més de cent quilos fàcilment.

Les cadires eren d’aquelles baixetes, que t’abracen els ronyons, que no apleguen a mitja esquena, amples de cul i còmodes per a passar hores i hores assegut jugant a dominó, prenent un cafè, o fent la xerradeta diària posant en comú que la filla de la pescatera se n’havia anat del poble perquè s’havia embolicat amb un militar de Saragossa que havia conegut l’estiu passat, mentre les altres dones defenien la tesi que havia sigut perquè el pare abusava d’ella i ja no ho suportava més. Segurament seria perquè la noia, de 18 anys d’edat i anomenada Rosa anava a estudiar a la Universitat, però això no tenia cap interès per a les xafarderes del poble. De tota manera les cadires eres còmodes.

Les fotografies que decoraven les parets del local mostraven molts moments de la vida del poble d’una franja històrica d’uns 40 anys, des dels anys 20 del segle XX fins els 60 de la mateixa centúria; Treballs al camp, festes populars, dones al llavador i fotografies al trinquet eren les escenes més repetides en aquelles instantànies en blanc i negre que penjaven de les parets del Cafè Dénia.

La barra es trobava només entrar per la porta a mà dreta. Una barra gran, amb 5 taburets alts de potes d’alumini i seient de cuir negre. A la paret de la barra es podien veure dues pissarres; una per a poder triar les begudes fredes i l’altra per a les calentes; cafè, refrescos, llimona granissada, refrescos, té, tallats, aigua mineral en gas i sense gas i també begudes amb alcohol, com cervesa, anís, mistela, rom i ginebra. Aquestes quatre últimes botelles també decoraven la paret i dividien les dues pissarres. Darrere de la barra també estava la caixa enregistradora i Manel, el fill Manolo l’amo de la cafeteria. Manolo i Manel, coses de família i de canvi de temps.

Era un lloc molt ben situat en el Carrer Lluna, un carrer tranquil, on a penes passaven cotxes i com que les voreres eren molt estretes i la gent preferia anar pel mig del carrer sense por a ser atropellada. Just enfront de la porta de la cafeteria hi havia una merceria d’aquelles de tota la vida, però que amb el temps hagué d’anar adaptant-se a la moda, fet que es constatava mirant els pòsters de joves atractius amb els torsos nus amb roba íntima i amb postura sinuosa, que decoraven els escaparates i la porta d’entrada a la botiga. Imatges, per altra banda, que no tenien res a veure amb Carmina, la dependenta, una dona de més de 60 anys que durant la meitat de la seua vida s’havia dedicat a vendre fils, mocadors de tela i calcetins i que ara havia d’atendre a les joves del poble escoltant paraules com tanga.

-Veges tu quina poca vergonya, amb el tros de tela aquest aniran ensenyant-ho tot per ahí.- Així remugava Carmina, entre dents, cada vegada que venia algun tanga.

A l’altra banda de la merceria hi havia un forn de pa, el d’ “El Surdo”, no tant popular com el que hi havia més al centre del poble, “El de Pilar”, perquè era més nou, però que amb el temps i la qualitat del seus productes anava fent-se una clientela prou fidel. Sobretot els dies de les festes patronals, que quan la jovenalla acabava de ballar cap a les 7 del matí i es retirava ja cap a casa per a descansar algunes hores abans de seguir amb la marxa, anava al forn d’ ”El Surdo” que acabava d’obrir i tenia les coques de mullador i els pastissets de pesols amb ceba i tonyina acabats de traure del forn. Una deliciosa manera d’acabar el dia, després de tota la jornada amunt i avall.

Es deia d’ “El Surdo” perquè l’amo, Ramón Requena, era un fervent defensor de les idees d’esquerra. Tancat durant la Guerra Civil pels nacionals i president després del Partit Comunista del poble, sempre havia estat una persona compromesa amb els drets de les persones i no suportava aquells que limitaven la llibertat de la resta de la gent amb imposicions descabellades i sense arguments. Aquesta ideologia el va fer guanyar-se el malnom d’ “El Surdo” pel poble. A ell no li molestava, al contrari, es sentia orgullós que es relacionés el seu nom amb les idees que defenia. També és cert que Ramón era esquerrà amb la mà, però només per a jugar a raspall, la resta de les activitats les realitzava amb la dreta. Havia obert el forn de pa ara faria uns 6 anys, quan va decidir abandonar la seua vida política cansat de bregar contra corrent i veient que al seu país, les coses cada vegada pintaven més magres, a més ja era major i li apetia disfrutar una mica de la vida. De tota manera no perdia la seua convicció, les lletres dels cartells que anunciaven els productes que venia, com ara pastissets, rosquilles, barres de pa, coques, llevadura i sucre estaven pinatdes de tres colors, grogues, rojes i morades.

No hi havia més comerços davant de la cafeteria perquè el local estava entre dos carrers i la panaderia i la merceria ocupaven el mateix espai que el Dénia, però a la cera d’enfront.

lunes, 3 de noviembre de 2008

Nirvana...


Tenía el tacto frío y el sabor metálico. El sonido mecánico y reluciente a la vista. El olfato no sabría describirlo, no recuerdo...

Pero si que recuerdo su expresión, cuando entró a la habitación dejando que se iluminara mi cara con la luz que entraba del pasillo. Su boca abierta y su garganta muda acompañaban a unos ojos desorbitados que seguían a unas piernas que venían rapidamente hacia mí con la esperanza de poder detenerme...

Repito, con la esperanza de poder detenerme...

Ahora todo es blanco y azul claro, huele bien... nunca había imaginado que el infierno fuese así...

domingo, 12 de octubre de 2008

Principi...


Entraven les primeres clarors del dia per la finestra mig oberta, la cortina es menejava sinuosa seguint el ritme que la brisa matutina li marcava. En aquella habitació es respirava pau, tranquil•litat i felicitat. Les parets d’aquella cambra eren les úniques espectadores privilegiades d’aquell moment de calma i benestar.

Sobre el llit que es situava justament sota la finestra per la que el sol entrava tímidament, estaven ells dos. Dos cossos relaxats descansaven plàcidament sobre uns llençols que havien estat testimoni d’una nit que cap protagonista d’aquesta història oblidarà.

Ell encara no s’ho creia, es girava cap a la seua esquerra i allí estava ella, dormint, amb els ullets tancats, les galtes rosades i una respiració tranquil•la i pausada. Ell no s’avorria de mirar-la, és més, passaven els minuts i sentia que podia passar-se tota la vida mirant-la, gitat al seu costat sense fer res més que mirar-la, observar-la detingudament per descobrir a cada segon perquè era tan feliç amb ella, perquè la trobava tan bonica i perquè volia que aquell moment es perpetués en el temps.

Desitjava que els minuts es convertiren en hores, però havia d’anar-se’n, l’obligació laboral li recordava que havia d’anar a la feina. De tota manera no volia que aquell dia li augmentaren el sou, no anhelava tindre el seu plat preferit en el menjador de la feina, no volia que el seu cap li fes l’ullet al passar pel seu costat, no volia cap mena de favor a l’oficina, no esperava tindre converses entretingudes amb els companys, no. Tan sols demanava que al tornar, ella encara estigués allí. Dormida o no, però que ella encara estigués allí...

Promet alguna vegada acabar alguna història...

domingo, 5 de octubre de 2008

Des de l'estranger...


M'agrada anar-me'n de casa i deixar allà la meua família, m'agrada anar-me'n lluny i deixar els meus amics allà d'on vinc, m'agrada deixar la meua vida, la meua casa, les meues costums i emprendre un viatge sol, lluny de la meua llar, dels meus, d'allò meu i nostre...

M'agrada estar separat de les persones amb les que he compartit tantes coses, de les coses que he compartit amb tantes persones...

I sí, ja sé que aquest text té un final previsible, i no us privaré d'acertar-lo abans de llegir-lo, però segueix aixi:

M'agrada anar-me'n perquè sé que tornaré.

M'agrada anar-me'n perquè sé que quan torne la meua família estarà esperant-me en els braços oberts. Sé que els meus amics em rebran de la millor de les maneres. Sé que les meues coses, els meus llocs, la meua gent, les meues olors, els meus colors continuaran estant ahí, sempre ahí, sense que jo els oblide ni ells m'obliden a mi...

M'agrada anar-me'n perquè tinc un lloc on anar però perque sé cert que tinc un lloc on tornar...

Ara m'agradaria pensar una mica en tots aquells que van a algun lloc i no tenen on tornar, o ni tan sols saben si tornaran...

M'agrada anar-me'n perquè sé que tinc un lloc on tornar...

(Des de l'exili madrileny a totes les persones que heu fet que siga el que sóc ara... i seré...)

jueves, 26 de junio de 2008

Sobre l'Eurocopa, El futbol, la TV i la puta selecció espanyola... o tot junt, tant s'hi val...

El títol pot semblar una mica dispers però realment tenen molt a veure totes i cadascuna de les parts que el configuren;

En l'actualitat tenim el futbol al mateix nivell que fa uns anys teniem els bous i les seues corregudes, més ben dit, les corregudes de bous.
Com que no hi ha cap problema al món, ni a la nostra comarca, ni al nostre poble tampoc, què millor manera de matar el temps que admirant "El deporte rey".

És una vergonya que amb el pretext del futbol s'amaguen els fets i les notícies importants que ens envolten i que realment són les que ens afecten dia a dia en el nostre comportament i en el de les nostres veins i veïnes, i si no ho veieu així pareu un moment a pensar; ens afecta d'alguna manera que el Guaje Villa falle un penal en la final de l'Eurocopa, o realment el que ens pot determinar el futur és que els països menys desenvolupats, (menys, per culpa dels que ho estan més) estiguen tot el dia a la brega o que els que diuen estar més desenvolupats (eufemisme de "forrats") passen olímpicament dels problemes dels ciutadans?

Només cal vore l'últim balanç que van fer el 4 superpoderosos països de torn en la cima de la FAO contra la fam: "LES CONCLUSIONS SÓN LES SEGÜENTS; LLUITAREM PER A QUE DESAPAREGA LA FAM EN EL MÓN." Molt bé, aleshores que heu fet durant aquests 3 díes clavats aquell edifici? menjar tot el que alguns mai podran?

Bé, realment açò no interessa ningú, el vertader problema és si la Selecció Espanyola de futbol jugarà amb l'equipatge roig o el groc, perquè clar, el groc sol dur mala sort, que passarà si juga amb aquest color maleït? Mira que sóc poc considerat quan em dedique a pensar en altres problemes abans que si a Sergio Ramos li la llepa Aragonés o és al revés.

La TV col·loca "un tupido velo" als problemes que potencialment ens poden afectar o que de fet, ja ens afecten; tan sols cal veure que en "cuatro" (sí, la cadena esta que és molt d'esquerres, plural i tal i tal...) ha llevat hores d'informatius (dels que presumeix amb Gabilondo al front) per tal d'oferir 25 hores de les 24 que té un dia d'informació sobre l'Eurocopa.

Sabeu a qui trobe a faltar realment? A Francisco Franco, i mira que no l'he conegut, però en aquests moments seria el company perfecte per contemplar aquesta época d' "espanyolerio" excessiu, abusant i superflu, ja que no està defenent-se una nació com a el que és, sinó a un equip de futbol que ni tan sols els jugadors se'l creuen.

Amb Franco açò SÍ que passava però era com més gris, més en blanc i negre... la xenofòbia que es viu ara és més colorida i atractiva, hi ha càntics molt originals ("el dia 22 italia dice adiós... digne de García Márquez...) i quan dic xenofòbia ho dic sabent l'etimologia de la paraula, i és que si us haveu donat compte, si Espanya juga contra Itàlia: "que asco de italianos, a la mierda los spaghuettis", contra Rússia: "hoy no como ensaladilla russa, yo soy español... Aquestes són frases que s'han sentit per la TV. I em serveix per a constatar la sinergia que proposava al principi amb el títol entre els 4 elements anomenats.

Jo mai m'he sentit espanyol, però sent vergonya aliena cada vegada que veig per la TV a gent burlant-se d'altres aficions, o d'altres països, o jugadors d'altres seleccions tan sols pel fet que durant 90 minuts (si no hi ha pròrroga, que aleshores sí que la cosa es torna inaguantable) Espanya juga contra un altre rival, un altre país. Mirant a la càmera i dient: "Nos los comemos, a los rusos esos nos los comemos...". Lamentable.

Pot semblar que ni m'agrade el futbol ni sapiga què significa defendre els colors d'una bandera, però ben mirat és tot el contrarim sóc "futbolero" com el que més, i defense la meua terra a mort, però hi ha una cosa, senyores i senyors, que se'n diu respecte. I curiosament en cada samarreta de cada jugador de l'Eurocopa al braç esquerre porten una llegenda que hi diu: "Respect", per als aficionats espanyols que no entenen l'anglès: Respeto.

Estic molt cabrejat, i hui, que juga Rússia contra Espanya, espere que guanyen els de més amunt, ja no per l'odi a la selecció espanyola sinó per poder veure alguna cosa en la TV que banderes rojes, exaltacions necionals semi-fascistes, i alguna informació que vaja més enllà de si l'auela de Casillas s'ha pres les pastilles per a la tensió abans de vore el partir.

Per tot açò i alguna cosa més que encara em deixe en el tinter: Rússia: PODEMOS!!

Amb ganes d'enjegar-ho tot a rodar, es despedeix:

Jordi...

Salut i força.

domingo, 25 de mayo de 2008

Els Amants


No hi havia a València dos amants com nosaltres.Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.


De sobte encara em pren aquell vent o l'amori rodolem per terra entre abraços i besos.No comprenem l'amor com un costum amable,com un costum pacífic de compliment i teles.


Es desperta, de sobta, com un vell huracà,i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.


Jo desitjava, a voltes, un amor educati en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,ara un muscle i després el peçó d'una orella.


El nostre amor és un amor brusc i salvatge,i tenim l'enyorança amarga de la terra,d'anar a rebolcons entre besos i arraps.


Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.


Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.Després, tombats en terra de qualsevol manera,comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,que no estem en l'edat, i tot això i allò.


No hi havia a València dos amants com nosaltres,car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.


Vicent Andrés Estellés.