Principi...

Entraven les primeres clarors del dia per la finestra mig oberta, la cortina es menejava sinuosa seguint el ritme que la brisa matutina li marcava. En aquella habitació es respirava pau, tranquil•litat i felicitat. Les parets d’aquella cambra eren les úniques espectadores privilegiades d’aquell moment de calma i benestar.

Sobre el llit que es situava justament sota la finestra per la que el sol entrava tímidament, estaven ells dos. Dos cossos relaxats descansaven plàcidament sobre uns llençols que havien estat testimoni d’una nit que cap protagonista d’aquesta història oblidarà.

Ell encara no s’ho creia, es girava cap a la seua esquerra i allí estava ella, dormint, amb els ullets tancats, les galtes rosades i una respiració tranquil•la i pausada. Ell no s’avorria de mirar-la, és més, passaven els minuts i sentia que podia passar-se tota la vida mirant-la, gitat al seu costat sense fer res més que mirar-la, observar-la detingudament per descobrir a cada segon perquè era tan feliç amb ella, perquè la trobava tan bonica i perquè volia que aquell moment es perpetués en el temps.

Desitjava que els minuts es convertiren en hores, però havia d’anar-se’n, l’obligació laboral li recordava que havia d’anar a la feina. De tota manera no volia que aquell dia li augmentaren el sou, no anhelava tindre el seu plat preferit en el menjador de la feina, no volia que el seu cap li fes l’ullet al passar pel seu costat, no volia cap mena de favor a l’oficina, no esperava tindre converses entretingudes amb els companys, no. Tan sols demanava que al tornar, ella encara estigués allí. Dormida o no, però que ella encara estigués allí...

Promet alguna vegada acabar alguna història...

Des de l'estranger...

M'agrada anar-me'n de casa i deixar allà la meua família, m'agrada anar-me'n lluny i deixar els meus amics allà d'on vinc, m'agrada deixar la meua vida, la meua casa, les meues costums i emprendre un viatge sol, lluny de la meua llar, dels meus, d'allò meu i nostre...

M'agrada estar separat de les persones amb les que he compartit tantes coses, de les coses que he compartit amb tantes persones...

I sí, ja sé que aquest text té un final previsible, i no us privaré d'acertar-lo abans de llegir-lo, però segueix aixi:

M'agrada anar-me'n perquè sé que tornaré.

M'agrada anar-me'n perquè sé que quan torne la meua família estarà esperant-me en els braços oberts. Sé que els meus amics em rebran de la millor de les maneres. Sé que les meues coses, els meus llocs, la meua gent, les meues olors, els meus colors continuaran estant ahí, sempre ahí, sense que jo els oblide ni ells m'obliden a mi...

M'agrada anar-me'n perquè tinc un lloc on anar però perque sé cert que tinc un lloc on tornar...

Ara m'agradaria pensar una mica en tots aquells que van a algun lloc i no tenen on tornar, o ni tan sols saben si tornaran...

M'agrada anar-me'n perquè sé que tinc un lloc on tornar...

(Des de l'exili madrileny a totes les persones que heu fet que siga el que sóc ara... i seré...)

Sobre l'Eurocopa, El futbol, la TV i la puta selecció espanyola... o tot junt, tant s'hi val...

El títol pot semblar una mica dispers però realment tenen molt a veure totes i cadascuna de les parts que el configuren;

En l'actualitat tenim el futbol al mateix nivell que fa uns anys teniem els bous i les seues corregudes, més ben dit, les corregudes de bous.
Com que no hi ha cap problema al món, ni a la nostra comarca, ni al nostre poble tampoc, què millor manera de matar el temps que admirant "El deporte rey".

És una vergonya que amb el pretext del futbol s'amaguen els fets i les notícies importants que ens envolten i que realment són les que ens afecten dia a dia en el nostre comportament i en el de les nostres veins i veïnes, i si no ho veieu així pareu un moment a pensar; ens afecta d'alguna manera que el Guaje Villa falle un penal en la final de l'Eurocopa, o realment el que ens pot determinar el futur és que els països menys desenvolupats, (menys, per culpa dels que ho estan més) estiguen tot el dia a la brega o que els que diuen estar més desenvolupats (eufemisme de "forrats") passen olímpicament dels problemes dels ciutadans?

Només cal vore l'últim balanç que van fer el 4 superpoderosos països de torn en la cima de la FAO contra la fam: "LES CONCLUSIONS SÓN LES SEGÜENTS; LLUITAREM PER A QUE DESAPAREGA LA FAM EN EL MÓN." Molt bé, aleshores que heu fet durant aquests 3 díes clavats aquell edifici? menjar tot el que alguns mai podran?

Bé, realment açò no interessa ningú, el vertader problema és si la Selecció Espanyola de futbol jugarà amb l'equipatge roig o el groc, perquè clar, el groc sol dur mala sort, que passarà si juga amb aquest color maleït? Mira que sóc poc considerat quan em dedique a pensar en altres problemes abans que si a Sergio Ramos li la llepa Aragonés o és al revés.

La TV col·loca "un tupido velo" als problemes que potencialment ens poden afectar o que de fet, ja ens afecten; tan sols cal veure que en "cuatro" (sí, la cadena esta que és molt d'esquerres, plural i tal i tal...) ha llevat hores d'informatius (dels que presumeix amb Gabilondo al front) per tal d'oferir 25 hores de les 24 que té un dia d'informació sobre l'Eurocopa.

Sabeu a qui trobe a faltar realment? A Francisco Franco, i mira que no l'he conegut, però en aquests moments seria el company perfecte per contemplar aquesta época d' "espanyolerio" excessiu, abusant i superflu, ja que no està defenent-se una nació com a el que és, sinó a un equip de futbol que ni tan sols els jugadors se'l creuen.

Amb Franco açò SÍ que passava però era com més gris, més en blanc i negre... la xenofòbia que es viu ara és més colorida i atractiva, hi ha càntics molt originals ("el dia 22 italia dice adiós... digne de García Márquez...) i quan dic xenofòbia ho dic sabent l'etimologia de la paraula, i és que si us haveu donat compte, si Espanya juga contra Itàlia: "que asco de italianos, a la mierda los spaghuettis", contra Rússia: "hoy no como ensaladilla russa, yo soy español... Aquestes són frases que s'han sentit per la TV. I em serveix per a constatar la sinergia que proposava al principi amb el títol entre els 4 elements anomenats.

Jo mai m'he sentit espanyol, però sent vergonya aliena cada vegada que veig per la TV a gent burlant-se d'altres aficions, o d'altres països, o jugadors d'altres seleccions tan sols pel fet que durant 90 minuts (si no hi ha pròrroga, que aleshores sí que la cosa es torna inaguantable) Espanya juga contra un altre rival, un altre país. Mirant a la càmera i dient: "Nos los comemos, a los rusos esos nos los comemos...". Lamentable.

Pot semblar que ni m'agrade el futbol ni sapiga què significa defendre els colors d'una bandera, però ben mirat és tot el contrarim sóc "futbolero" com el que més, i defense la meua terra a mort, però hi ha una cosa, senyores i senyors, que se'n diu respecte. I curiosament en cada samarreta de cada jugador de l'Eurocopa al braç esquerre porten una llegenda que hi diu: "Respect", per als aficionats espanyols que no entenen l'anglès: Respeto.

Estic molt cabrejat, i hui, que juga Rússia contra Espanya, espere que guanyen els de més amunt, ja no per l'odi a la selecció espanyola sinó per poder veure alguna cosa en la TV que banderes rojes, exaltacions necionals semi-fascistes, i alguna informació que vaja més enllà de si l'auela de Casillas s'ha pres les pastilles per a la tensió abans de vore el partir.

Per tot açò i alguna cosa més que encara em deixe en el tinter: Rússia: PODEMOS!!

Amb ganes d'enjegar-ho tot a rodar, es despedeix:

Jordi...

Salut i força.

Els Amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres.Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amori rodolem per terra entre abraços i besos.No comprenem l'amor com un costum amable,com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobta, com un vell huracà,i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educati en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,i tenim l'enyorança amarga de la terra,d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.Després, tombats en terra de qualsevol manera,comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés.

1962...

Los dedos se tocaban a través de las ventanas del vagón, los dedos de los que se van con los dedos de los que se quedan. El tren estaba ya en marcha mientras su mujer y sus 2 hijos, con la respiración entrecortada, intentaban seguir el ritmo del convoy sin dejar de mirar las pupilas húmedas de su padre.

Se marchaba. ¿Cuándo volverá? Preguntaban los niños, ansiosos de respuestas maternas.
- No lo sé amores – les dijo su madre, con la mirada clavada en el humo de la locomotora que desaparecía en el horizonte.
- Pero seguro que cuando vuelva estará mucho mejor que ahora- acabó la frase intentando que ésta sirviera también para tranquilizarse ella misma.

Mientras madre, hijo e hija se quedaban de pie en el andén, esperando no seque, a que sucediera algo que ni ellos sabían, a que las cosas cambiaran en cuestión de segundos y que su padre volviera a estar a su lado, Roberto, sentado en el último vagón del tren, rodeado de personas que le eran igualmente extrañas como él a los demás, intentaba sentirse ceca de los suyos sacando algunas prendas que le habían dado para que viéndolas sintiera el calor, el amor y la proximidad de su familia por muy lejos que se fuera.

Entre sus dedos sostenía frágilmente el pañuelo blanco con las iniciales grabadas que su mujer le había dado para que cuando se sintiese solo lo oliera y así recordarla, y que supiera que nunca lo dejaría de querer. Buscando en su bolsa sacó una horquilla del pelo de su hija, era muy bonita, tenía forma de mariposa y su color rosado le recordaba mucho a su hijita, de mejillas del mismo color y cara sonriente. Apretó la horquilla contra su pecho mientras con la otra mano sostenía la goma de borrar que su hijo le había dado con la siguiente recomendación: “para que si te ocurre algo malo lo puedas borrar enseguida”. En un principio Juan, su hijo, quería darle unos calcetines para que no pasara frío, pero Roberto, como padre preocupado y atento le dijo que no, que los usara él para superar las frías noches que en diciembre helaban hasta las plantas de los pies allá en la zona de donde ellos venían. Así que le pidió la goma de borrar: “para que en el colegio no tengas que borrar nada y todo te salga perfecto”, le dijo a su hijo esa misma mañana.

Con todos estos objetos sobre las rodillas Roberto se sentía feliz al mismo tiempo que desgraciado; sabía que tenía el apoyo y el cariño de los suyos, pero el tren no detenía su viaje y cada vez se encontraba más lejos de casa.

------------------------------------------------------------------------------------

Història-Guió per a un còmic conjunt que algun dia durem a terme el dibuixant Pau Valls (pauvalls.blogspot.com) i un servidor (llevaml@).

Serà culpa meua?

Capítol 1. Sempre passa el mateix...

- Saps per què eres tan simpàtic?- digué sense haver acabat la frase - O almenys saps per què et fas el simpàtic? – continuava sense haver acabat la frase.- Perquè eres un infeliç, un malfeiner i un perdedor, i...- vaig intentar frenar el seu discurs amb un moviment de mà amb el dit índex alçat, però fou impossible.
- Veste’n a la merda! – ara sí que havia acabat la frase. La frase, el bon ambient i la relació de 2 setmanes que havia començat amb aquesta persona. S’alçà de la cadira pegà mitja volta i sortí corrent mentre el soroll dels seus tacons competia amb els batecs del meu cor.

M’havia deixat allí sol, al restaurant, i no és el que més em dolia, si no que davant meu, a la taula, hi havia una font de marisc, una ampolla de vi blanc no massa barat, i el cambrer venia per l’altra punta de la sala amb un “Juve y Camps” dintre d’una cubitera. Vaig sentir com la part esquerra del meu pit s’estremeia. No era el cor no, era la cartera...

Vaig deixar la targeta de crèdit damunt la taula amb el número secret escrit en una servilleta, no m’importava. No tenia prou diners en el compte per pagar aquell sopar tan luxós, o almenys amb presència luxosa, i segurament mai més en tindria, així que em donava igual la targeta, els diners, la xica que m’havia abandonat, tot...

Sortint per la porta del restaurant unes gotes de pluja em van frenar el pas, em vaig quedar sota la teulada de la porta, vaig encendre una cigarreta i encara no m’havia tragat el fum, la part dreta del meu cervell em va dir: “vas a preocupar-te ara per la pluja?”. Vaig moure el cap d’esquerra a dreta lentament i tirant el fum de la primera calada comencí a caminar sota una pluja fina, però que ho calava tot.

On anava? No ho sé, però almenys anava...




Capítol 2. El fetge: ara, amic...

- Si no tienes que tomarte nada ya puedes ir levantando el culo del taburete. Que n’és d’agradable el tracte humà dels bars nocturns.
- Un rom “Negrita” amb Coca-Cola light per favor. És el primer que se’m va ocórrer, ho vaig dir sense pensar, 10 segons després estava penedint-me de la meua decisió.
Quan ja tenia la copa servida la vaig agafar amb la mà dreta i la vaig inspeccionar de dalt avall, de sobte recordí que no tenia diners, així que dirigint-me al barman: “perdoni, es que no porte diners...” intentava que fóra compassiu i deixara emborratxar-me gratuïtament, però no la seva resposta em va fer abandonar el bar: “no pasa nada hombre, si vienes aquí, te pones de rodillas y me la chupas está todo olvidado, si no, pírate de aquí ya.”

Mentre abandonava aquell merder de local vaig sentir com el cambrer, si es que es podia anomenar així, deia entre dents: “Y encima me habla en valenciano el muy jilipollas...”

Necessitava una copa, i quasi més que la copa, necessitava trobar algun motiu que la justificara, així de prompte podia tindre’n dos de ben importants; m’havia deixat la dona amb la que més temps he compartit la meua vida, dues setmanes crec, i m’havia quedat sense un clau per culpa de pagar un sopar que mai es va produir perquè la dona amb que més temps havia compartit em va abandonar entre insults. De tota manera cap de les dues raons em semblaven suficientment fortes com per a beure. Així que pensí; “doncs he de beure perquè sí”.

L’únic problema era trobar alcohol de bades.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Principi d'un intent d'un relat llarg... ja vorem que ix...

Salut:

Jordi...

Charles Bukowski (Hank Chinasky)

Todo.

Los muertos no necesitan
aspirina o
tristeza
supongo.

pero quizas necesitan
lluvia.
zapatos no
pero un lugar donde
caminar.

cigarrillos no,
nos dicen,
pero un lugar donde
arder.

O nos dicen:
Espacio y un lugar para
volar,
da
igual.

los muertos no me
necesitan.

ni los
vivos.

pero quizas los muertos se necesitan
unos a
otros.

En realidad, quizas necesitan
todo lo que nosotros
necesitamos

y
necesitamos tanto
Si solo supieramos
que
es.

probablemente
es
todo

y probablemente
todos nosotros moriremos
tratando de
conseguirlo

o moriremos

porque no
lo
conseguimos.

Espero que
cuando yo este muerto
comprendais

que consegui
tanto
como
pude.

"Encuentro con el famoso poeta", por Charles Bukowski
Traduccion de Sergi Puertas
De "You Get So Alone At Times That It Just Makes Sense."

Aquesta és una mostra del que l'escriptor nordamericà Charles Bukowski, o Hank Chinasky, és capaç de fer; dir veritats com a punys, autodestruint-se, o destruint el que l'envolta. Literatura qu no deixa indiferent ningú i que quan ta mare et veu amb un llibre d'aquest home entre les mans et diu: "no em fa cap gràcia que llisques eixes coses".

I no ho lliges per a que faça gràcia precisament, ajuda al pensament crític i a saber quin és el teu lloc al món i si en algun moment has tingut algun somni bastant inalcançable, no et preocupes............... Bukowsky t'ajudarà a entendre que no el pots fer realitat.

Recomane qualsevol llibre de la seua bibliografia, ja siga de poemes o de prosa, de totes maneres no espereu trobar-vos amb "El Principito"...

Salut a totes i tots.

Jordi...