Capítol 1: Al Cafè Dénia.
Mentre tamborinejava impacient els dits damunt de la taula de marbre esperant que aplegaren les persones amb les que havia quedat, Rafel Molina s’entretenia mirant la cafeteria on es trobava.
Es tractava d’una cafeteria decorada amb molt de gust. Tenia el sostre alt, amb unes bigues grosses de fusta obscura que el travessaven de costat a costat, les parets estaven lluïdes i pintades d’un color os que li donava un aspecte rústic al local. El sòl era de pissarra, fet amb plaques ben amples i gruixudes que et feien gaudir d’una agradable sensació de seguretat quan caminaves per damunt. Era com si mai no podries caure més a sota d’aquell pis de pissarra.
Les taules eren de marbre dur, fresc i net, amb les potes de ferro colat imitant la forma de plantes que sortien del terra per a subjectar la pedra de marbre, cada taula d’aquell local podria pesar més de cent quilos fàcilment.
Les cadires eren d’aquelles baixetes, que t’abracen els ronyons, que no apleguen a mitja esquena, amples de cul i còmodes per a passar hores i hores assegut jugant a dominó, prenent un cafè, o fent la xerradeta diària posant en comú que la filla de la pescatera se n’havia anat del poble perquè s’havia embolicat amb un militar de Saragossa que havia conegut l’estiu passat, mentre les altres dones defenien la tesi que havia sigut perquè el pare abusava d’ella i ja no ho suportava més. Segurament seria perquè la noia, de 18 anys d’edat i anomenada Rosa anava a estudiar a la Universitat, però això no tenia cap interès per a les xafarderes del poble. De tota manera les cadires eres còmodes.
Les fotografies que decoraven les parets del local mostraven molts moments de la vida del poble d’una franja històrica d’uns 40 anys, des dels anys 20 del segle XX fins els 60 de la mateixa centúria; Treballs al camp, festes populars, dones al llavador i fotografies al trinquet eren les escenes més repetides en aquelles instantànies en blanc i negre que penjaven de les parets del Cafè Dénia.
La barra es trobava només entrar per la porta a mà dreta. Una barra gran, amb 5 taburets alts de potes d’alumini i seient de cuir negre. A la paret de la barra es podien veure dues pissarres; una per a poder triar les begudes fredes i l’altra per a les calentes; cafè, refrescos, llimona granissada, refrescos, té, tallats, aigua mineral en gas i sense gas i també begudes amb alcohol, com cervesa, anís, mistela, rom i ginebra. Aquestes quatre últimes botelles també decoraven la paret i dividien les dues pissarres. Darrere de la barra també estava la caixa enregistradora i Manel, el fill Manolo l’amo de la cafeteria. Manolo i Manel, coses de família i de canvi de temps.
Era un lloc molt ben situat en el Carrer Lluna, un carrer tranquil, on a penes passaven cotxes i com que les voreres eren molt estretes i la gent preferia anar pel mig del carrer sense por a ser atropellada. Just enfront de la porta de la cafeteria hi havia una merceria d’aquelles de tota la vida, però que amb el temps hagué d’anar adaptant-se a la moda, fet que es constatava mirant els pòsters de joves atractius amb els torsos nus amb roba íntima i amb postura sinuosa, que decoraven els escaparates i la porta d’entrada a la botiga. Imatges, per altra banda, que no tenien res a veure amb Carmina, la dependenta, una dona de més de 60 anys que durant la meitat de la seua vida s’havia dedicat a vendre fils, mocadors de tela i calcetins i que ara havia d’atendre a les joves del poble escoltant paraules com tanga.
-Veges tu quina poca vergonya, amb el tros de tela aquest aniran ensenyant-ho tot per ahí.- Així remugava Carmina, entre dents, cada vegada que venia algun tanga.
A l’altra banda de la merceria hi havia un forn de pa, el d’ “El Surdo”, no tant popular com el que hi havia més al centre del poble, “El de Pilar”, perquè era més nou, però que amb el temps i la qualitat del seus productes anava fent-se una clientela prou fidel. Sobretot els dies de les festes patronals, que quan la jovenalla acabava de ballar cap a les 7 del matí i es retirava ja cap a casa per a descansar algunes hores abans de seguir amb la marxa, anava al forn d’ ”El Surdo” que acabava d’obrir i tenia les coques de mullador i els pastissets de pesols amb ceba i tonyina acabats de traure del forn. Una deliciosa manera d’acabar el dia, després de tota la jornada amunt i avall.
Es deia d’ “El Surdo” perquè l’amo, Ramón Requena, era un fervent defensor de les idees d’esquerra. Tancat durant la Guerra Civil pels nacionals i president després del Partit Comunista del poble, sempre havia estat una persona compromesa amb els drets de les persones i no suportava aquells que limitaven la llibertat de la resta de la gent amb imposicions descabellades i sense arguments. Aquesta ideologia el va fer guanyar-se el malnom d’ “El Surdo” pel poble. A ell no li molestava, al contrari, es sentia orgullós que es relacionés el seu nom amb les idees que defenia. També és cert que Ramón era esquerrà amb la mà, però només per a jugar a raspall, la resta de les activitats les realitzava amb la dreta. Havia obert el forn de pa ara faria uns 6 anys, quan va decidir abandonar la seua vida política cansat de bregar contra corrent i veient que al seu país, les coses cada vegada pintaven més magres, a més ja era major i li apetia disfrutar una mica de la vida. De tota manera no perdia la seua convicció, les lletres dels cartells que anunciaven els productes que venia, com ara pastissets, rosquilles, barres de pa, coques, llevadura i sucre estaven pinatdes de tres colors, grogues, rojes i morades.
No hi havia més comerços davant de la cafeteria perquè el local estava entre dos carrers i la panaderia i la merceria ocupaven el mateix espai que el Dénia, però a la cera d’enfront.
