L'AMOR ÉS CEC.

Estic al metro i s’asseuen al meu costat una dona i una xiqueta. No tarde en adonar-me’n que són mare i filla. Les dos estan molt contentes i es fan bromes. La xiqueta és molt espavilada.

És en aquestos moments quan el meu cervell comença a pensar en què bonic és veure a una mare soltera cuidant de la seua filla i que les dos estiguen tan contentes i tan unides.

Si l’amor fos una matèria tangible, un producte material que es poguera repartir com un pastís de xocolate, aquestes dos personetes se’l repartirien al cinquanta per cent. De la mateixa manera que si hi haguera una tercera persona ja s’haurien de repartir aquesta estima en tres parts, i tocarien a menys. Aquest amor seria menys compacte i estaria més dividit.

Continue parant l’orella mentre el metro avança i escolte:

“Eres la xiqueta més guapa del món”.

I pense; “en aquest moment aquesta dona només té ulls i cor per a la seua filla”.

Comencen a derruir-se totes les teories de la familia tradicional, la de la figura paternal i maternal. Aquest nucli familiar format per dos membres que s’asseu a escassos centímetres de mi és encara més fort que no un format per tres o més membres.

“Però jo no sóc la més guapa del món”.

Sent aquestes paraules des de l’altra banda dels seients mentre el metro aplega a una altra de les seues estacions.

I mentre intentava seguir amb les meues reflexions sobre l’amor i la família, una altra frase de la xiqueta em va fer tocar de peus a terra:

“No sóc la més guapa del món perquè el papa diu que ho eres tú”.

-------------------------------------------------------------------------------------

“L’amor no és finit. No és tangible.
Pots repartir-lo en la quantitat i la qualitat que vulgues a qui i a quants vulgues”.

Dedicat a la meua rosa dels vents;
La meua família.

Barcelona, agost 2010.