Serà culpa meua?

Capítol 1. Sempre passa el mateix...

- Saps per què eres tan simpàtic?- digué sense haver acabat la frase - O almenys saps per què et fas el simpàtic? – continuava sense haver acabat la frase.- Perquè eres un infeliç, un malfeiner i un perdedor, i...- vaig intentar frenar el seu discurs amb un moviment de mà amb el dit índex alçat, però fou impossible.
- Veste’n a la merda! – ara sí que havia acabat la frase. La frase, el bon ambient i la relació de 2 setmanes que havia començat amb aquesta persona. S’alçà de la cadira pegà mitja volta i sortí corrent mentre el soroll dels seus tacons competia amb els batecs del meu cor.

M’havia deixat allí sol, al restaurant, i no és el que més em dolia, si no que davant meu, a la taula, hi havia una font de marisc, una ampolla de vi blanc no massa barat, i el cambrer venia per l’altra punta de la sala amb un “Juve y Camps” dintre d’una cubitera. Vaig sentir com la part esquerra del meu pit s’estremeia. No era el cor no, era la cartera...

Vaig deixar la targeta de crèdit damunt la taula amb el número secret escrit en una servilleta, no m’importava. No tenia prou diners en el compte per pagar aquell sopar tan luxós, o almenys amb presència luxosa, i segurament mai més en tindria, així que em donava igual la targeta, els diners, la xica que m’havia abandonat, tot...

Sortint per la porta del restaurant unes gotes de pluja em van frenar el pas, em vaig quedar sota la teulada de la porta, vaig encendre una cigarreta i encara no m’havia tragat el fum, la part dreta del meu cervell em va dir: “vas a preocupar-te ara per la pluja?”. Vaig moure el cap d’esquerra a dreta lentament i tirant el fum de la primera calada comencí a caminar sota una pluja fina, però que ho calava tot.

On anava? No ho sé, però almenys anava...




Capítol 2. El fetge: ara, amic...

- Si no tienes que tomarte nada ya puedes ir levantando el culo del taburete. Que n’és d’agradable el tracte humà dels bars nocturns.
- Un rom “Negrita” amb Coca-Cola light per favor. És el primer que se’m va ocórrer, ho vaig dir sense pensar, 10 segons després estava penedint-me de la meua decisió.
Quan ja tenia la copa servida la vaig agafar amb la mà dreta i la vaig inspeccionar de dalt avall, de sobte recordí que no tenia diners, així que dirigint-me al barman: “perdoni, es que no porte diners...” intentava que fóra compassiu i deixara emborratxar-me gratuïtament, però no la seva resposta em va fer abandonar el bar: “no pasa nada hombre, si vienes aquí, te pones de rodillas y me la chupas está todo olvidado, si no, pírate de aquí ya.”

Mentre abandonava aquell merder de local vaig sentir com el cambrer, si es que es podia anomenar així, deia entre dents: “Y encima me habla en valenciano el muy jilipollas...”

Necessitava una copa, i quasi més que la copa, necessitava trobar algun motiu que la justificara, així de prompte podia tindre’n dos de ben importants; m’havia deixat la dona amb la que més temps he compartit la meua vida, dues setmanes crec, i m’havia quedat sense un clau per culpa de pagar un sopar que mai es va produir perquè la dona amb que més temps havia compartit em va abandonar entre insults. De tota manera cap de les dues raons em semblaven suficientment fortes com per a beure. Així que pensí; “doncs he de beure perquè sí”.

L’únic problema era trobar alcohol de bades.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Principi d'un intent d'un relat llarg... ja vorem que ix...

Salut:

Jordi...