Des de l'estranger...

M'agrada anar-me'n de casa i deixar allà la meua família, m'agrada anar-me'n lluny i deixar els meus amics allà d'on vinc, m'agrada deixar la meua vida, la meua casa, les meues costums i emprendre un viatge sol, lluny de la meua llar, dels meus, d'allò meu i nostre...

M'agrada estar separat de les persones amb les que he compartit tantes coses, de les coses que he compartit amb tantes persones...

I sí, ja sé que aquest text té un final previsible, i no us privaré d'acertar-lo abans de llegir-lo, però segueix aixi:

M'agrada anar-me'n perquè sé que tornaré.

M'agrada anar-me'n perquè sé que quan torne la meua família estarà esperant-me en els braços oberts. Sé que els meus amics em rebran de la millor de les maneres. Sé que les meues coses, els meus llocs, la meua gent, les meues olors, els meus colors continuaran estant ahí, sempre ahí, sense que jo els oblide ni ells m'obliden a mi...

M'agrada anar-me'n perquè tinc un lloc on anar però perque sé cert que tinc un lloc on tornar...

Ara m'agradaria pensar una mica en tots aquells que van a algun lloc i no tenen on tornar, o ni tan sols saben si tornaran...

M'agrada anar-me'n perquè sé que tinc un lloc on tornar...

(Des de l'exili madrileny a totes les persones que heu fet que siga el que sóc ara... i seré...)