Principi...

Entraven les primeres clarors del dia per la finestra mig oberta, la cortina es menejava sinuosa seguint el ritme que la brisa matutina li marcava. En aquella habitació es respirava pau, tranquil•litat i felicitat. Les parets d’aquella cambra eren les úniques espectadores privilegiades d’aquell moment de calma i benestar.

Sobre el llit que es situava justament sota la finestra per la que el sol entrava tímidament, estaven ells dos. Dos cossos relaxats descansaven plàcidament sobre uns llençols que havien estat testimoni d’una nit que cap protagonista d’aquesta història oblidarà.

Ell encara no s’ho creia, es girava cap a la seua esquerra i allí estava ella, dormint, amb els ullets tancats, les galtes rosades i una respiració tranquil•la i pausada. Ell no s’avorria de mirar-la, és més, passaven els minuts i sentia que podia passar-se tota la vida mirant-la, gitat al seu costat sense fer res més que mirar-la, observar-la detingudament per descobrir a cada segon perquè era tan feliç amb ella, perquè la trobava tan bonica i perquè volia que aquell moment es perpetués en el temps.

Desitjava que els minuts es convertiren en hores, però havia d’anar-se’n, l’obligació laboral li recordava que havia d’anar a la feina. De tota manera no volia que aquell dia li augmentaren el sou, no anhelava tindre el seu plat preferit en el menjador de la feina, no volia que el seu cap li fes l’ullet al passar pel seu costat, no volia cap mena de favor a l’oficina, no esperava tindre converses entretingudes amb els companys, no. Tan sols demanava que al tornar, ella encara estigués allí. Dormida o no, però que ella encara estigués allí...

Promet alguna vegada acabar alguna història...